Blog

Doris Lessing, l’escriptora revolucionària

20 de novembre de 2013

Va ser una dona lluitadora. Una defensora de la condició femenina. Una opositora del racisme, el colonialisme britànic, la guerra i el comunisme. Doris Lessing, guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2007, sempre va tenir la valentia de mostrar la seva llibertat personal i els seus desenganys. L’escriptora, que va morir el 17 de novembre del 2013 a Londres amb 94 anys, ens ha deixat un llegat crític amb el món i unes obres que amaguen un rerefons autobiogràfic.

Nascuda a Kermanshah, un poble de l’actual Iran, el 22 d’octubre de 1919, va passar la seva infància a Rodèsia del Sur, avui Zimbabue, on va rebre una educació estricta, va descobrir la naturalesa i es va sensibilitzar en contra de la discriminació racial. En la sèrie de cinc volums Hijos del viento, publicats entre els anys 1952 i 1958, va fer un retrat degradant i moral de la família. Amb la història de Martha Quest, que vivia en una colònia de Rodèsia del Sud, apareixen els fracassos matrimonials i els fills abandonats que va deixar Lessing abans de marxar a Anglaterra.

L’any 1950 va reflectir l’Apartheid i el racisme, que va marcar profundament la societat sudafricana dels anys 40, amb Canta la hierba (1950). “Quan els colons vells sentencien ‘s’ha de comprendre el país’, el que volien dir era: ‘vostè ha d’acostumar-se al nostre concepte dels nadius’ o, en altres paraules, ‘adhereixi’s a les nostres idees o marxi; no el necessitem’”. Les seves crítiques van desencadenar la prohibició, per part del govern, de posar els peus a Sudàfrica.

La decepció política

“A aquells de vosaltres que sigueu més forts i individualistes que els altres, els animarem perquè se’n vagin i trobin mitjans educatius per ells mateixos, educant el seu propi judici. Els que es quedin han de recordar, sempre i constantment, que estant sent modelats i ajustats per encaixar en les necessitats particulars i estretes d’aquesta societat concreta”. Aquest fragment correspon a El cuaderno dorado (1962), la novel·la que va suposar el seu salt a la fama, on el comunisme i el feminisme són els temes estrella. Lessing va militar al Partit Comunista Britànic entre els anys 1952 i 1956, participant en campanyes contra les armes nuclears i fent una crítica contundent a l’apartheid sudafricà. A través del personatge d’Anna Wulf, una jove escriptora comunista que lluita contra els convencionalismes per aconseguir la llibertat individual, recrea el seu desengany envers els ideals del comunisme.

El cuaderno dorado també es va convertir en una icona del feminisme, malgrat que Lessing mai es va considerar a ella mateixa una portaveu d’aquest moviment. “Això de la ‘èpica femenina’ no m’agrada gaire, això de posar a homes i dones en camps diferents no em sembla el més adequat… Així és com jo ho veig”, va explicar l’escriptora durant una entrevista.

Parany al sector editorial

Lessing també va ser la protagonista d’un engany a la indústria cultural. L’any 1984 va decidir publicar dues novel·les, Si la vejez pudiera i Los diarios de Jane Somers, sota un pseudònim: Jane Somers. Els editorials van caure de quatre potes a la broma de l’escriptora i van rebutjar les dues obres que, un cop publicades, van caure en l’oblit de la premsa i dels crítics. D’aquesta manera, un cop va haver revelatla seva identitat, va demostrar les dificultats dels escriptors novells per publicar les seves obres.

“Pensa malament, però en tots els casos, pensa per tu mateix”. Doris Lessing volia ajudar a aconseguir un món millor a través de la literatura. La tendresa i l’amabilitat que desprenia la seva imatge es fonia en la força que desprenien les seves obres i les seves crítiques. Sense dubte, una de les escriptores més influents del segle passat.

© Foto: Eamonn Mccabe (The Guardian)

You Might Also Like

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari