Premsa

Oriol Riera: “Fa anys que em feia il·lusió afrontar aquest nou repte”

30 de setembre de 2014

Amb només 10 anys, l’Oriol Riera va marxar de Vic, la seva ciutat natal, per continuar amb la seva carrera futbolística. Quan era aleví va jugar amb el RCD Espanyol i més endavant al FC Barcelona, on va arribar a debutar amb el primer equip. Després, va continuar la seva trajectòria a la Cultural Leonesa, el Celta de Vigo, l’Alcorcón i l’Osasuna. Aquesta nova temporada, amb 28 anys, ha decidit començar una nova aventura fitxant pel Wigan Athletic de la Segona Divisió anglesa.

Quin record guardes del teu inici futbolístic a Osona?
Primer de tot vaig jugar al col·legi Sant Miquel durant un any. Després vaig anar cap al Vic quan es va fusionar amb l’Escola de Futbol d’Osona. Era molt petit i jugava amb gent que eren un o dos anys més grans que jo. No eren els meus amics d’infantesa. Per tant, en guardo un record una mica diferent. Recordo les coses més recents que les d’aquella època.

Què es necessita per arribar a jugar a primer nivell?
Jo crec que per arribar al màxim nivell es necessita el màxim esforç, una mentalitat molt dura perquè sorgeixen moments molt complicats que s’han de superar, el treball dia a dia… No hi ha una formula exacta, ni el millor jugador és el que més arriba a l’elit. Molts cops, el que hi arriba, és aquell que és més constant i més treballador en el dia a dia, i no pas aquell que té més qualitat.

És possible que un altre jugador d’Osona pugui fer carrera en el futbol de Primera o Segona Divisió? O és molt complicat?
Sí, per què no? El que sí que és cert és que a Osona tenim una mentalitat bastant diferent a la que té la gent de Barcelona. I, al final, quan tu vols fer carrera al món del futbol, has d’anar cap allà. I també és cert que molts jugadors de la comarca, un cop hi són, no s’acaben d’adaptar bé. És un món molt més competitiu, hi ha més competició fins i tot entre els propis jugadors. Per tant, s’ha de tenir un caràcter molt fort per poder superar tot això quan ets petit. Crec que això és el handicap més important que es troben les persones de Vic en el món del futbol. Quan anem a Barcelona, ens falta aquest punt d’agressivitat, de competició, de mentalitat dura, per poder afrontar tot aquest repte des de petits.

Des d’Anglaterra, quina imatge es té del futbol català i el treball de base que es fa en molts clubs? Es coneix?
Sí, aquí a Anglaterra agrada molt el futbol espanyol en general. Tenen molt bona visió del que és l’escola catalana i l’escola del Barça. Aquí els agrada molt intentar fer el mateix que el Barça, com intentar sortir amb la pilota jugada. Tot el que és el Barça aquí li tenen un sentit de grandesa molt important perquè els agrada molt, perquè en els últims anys ha estat el club de referència i al final a Anglaterra agrada molt aquest tipus de futbol. Tot i que practicar-lo aquí és molt
complicat.

Què té el futbol anglès que no trobem al d’aquí?
Oportunitats que potser, ara mateix, el futbol espanyol no té. Oportunitats de progrés en molts sentits: econòmic, esportiu, … Els dos sentits són molt importants i, a més, estem parlant de la lliga anglesa, una de les millors del món. Econòmicament també està molt ben posicionada i fa que sigui molt atractiva. Tu estàs jugant a la lliga Championship i tens moltes possibilitats de jugar a la Premier si fas un bon any. I això a Espanya és bastant complicat. Les que et donen, són un conjunt d’oportunitats que fan que puguis seguir el teu ritme de progressió.

Com va ser la teva etapa a la cantera blaugrana?

Vaig ser-hi des d’Infantil de segon any fins al filial i llavors al primer equip. Van ser moments diferents, segons les diverses etapes que hi vaig viure, però allà hi vaig aprendre molt. Vaig poder gaudir de molt bones lligues, de bons tornejos i de moments molt bonics, com quan vaig debutar amb el primer equip. També hi va haver moments no tant bonics, com l’últim any. Va ser un any difícil i vaig haver de marxar per intentar seguir amb la meva progressió. Però bé, és un club molt bonic, no tindré mai paraules desagradables perquè realment vaig passarho molt bé durant els anys que vaig ser-hi.

Vas coincidir amb Fàbregas, Piqué, Pedro… Vas poder jugar amb Leo Messi. Com és jugar amb tots aquests futbolistes al costat?
Vaig poder gaudir de Messi durant tres anys, des del juvenil al filial i llavors al primer equip. I molt bé, hi va haver competitivitat per jugar tornejos com la Copa del Rei. En aquell moment no ets conscient, ni el propi jugador ni nosaltres mateixos, del que podria haver arribat a fer Messi o altres jugadors, com Pedro. Sí que era un noi diferent, ja sabies que arribaria al primer equip. És cert que veies alguna cosa diferent en ell.

Cultural Leonesa, Celta de Vigo, Alcorcón, Osasuna, … De tots els clubs per on has passat, en quin has après més coses o creus que has evolucionat més?
Jo sóc d’aquells que sempre va a tot arreu amb ganes d’aprendre coses. En la meva etapa en la Cultural Leonesa vaig aprendre el que és realment la competició. Amb el Barça estàs molt protegit, molt condicionat, i tens molts factors del club que et protegeixen. Al final no arribes a conèixer què és la competició real. I a la Cultural la vaig conèixer, vaig haver d’adaptar-m’hi, estava rodejat de jugadors importants… I a Segona A vaig aprendre què és passar-ho malament.
Però on he après més és a l’Alcorcón, on vaig estar durant dos anys. Vaig tenir dos entrenadors, l’Ángel i en Corralas, que realment em van ensenyar molt. Em van ensenyar la bíblia per ser aquell golejador que sóc ara. Vaig aprendre moviments molt concrets, de fet, allà vaig marcar 18 gols. Va ser l’any que vaig poder gaudir més i on més vaig aprendre per poder arribar a l’Osasuna a Primera Divisió i marcar 13 gols. Crec que l’Alcorcón és el punt d’inflexió més important.

Què vas sentir quan amb l’Osasuna vau baixar a Segona Divisió?

Va ser un moment bastant contradictori, la meva temporada havia estat molt bona amb 13 gols. I, a més, vaig marcar a l’últim partit, que hagués pogut valdre per la salvació, però no va servir. I al final, un cop vam haver baixat, crec que l’afició ens va donar un suport emocional bastant important perquè, tot i haver baixat, la gent no se’n va anar de l’estadi. Va aplaudir, va cantar que tornaríem a Primera Divisió… I això al final és més que un club. Amb tota la història va ser un sabor agredolç.

Et va saber greu deixar l’equip?

Sí, realment la meva sortida va estar condicionada pel moment econòmic que viu l’Osasuna. Si l’Osasuna no hagués necessitat els dos milions i mig d’euros que valia la meva clàusula, no crec que hagués marxat. Allà hi estic com a casa, la gent m’estima, m’aprecia tal com sóc. I és molt difícil trobar aquestes coses. Jo no hauria marxat mai. Però la vida és així i segurament algun dia voldré tornar.

Amb el Wigan has firmat un contracte de tres anys. Per què aquest compromís? Buscaves tranquil·litat amb un contracte d’aquestes característiques?
Fa dos anys el Wigan va ser a la Premier durant cinc anys. És un club una mica jove, però va guanyar la FA Cup fa tres anys i el projecte actual és pujar a la Premier League. El va entrenar un entrenador català molt conegut, en Roberto Martínez, que ara és a l’Everton. Aquí el Wigan és un club molt conegut i amb aspiracions molt altes. I realment vinc aquí per gaudir d’alguna cosa més, perquè a Espanya ja ho havia fet tot. Fora de jugar a Primera Divisió amb l’Osasuna, vaig voler afrontar un nou repte que em feia il·lusió des de fa molts anys. Aprendre una nova cultura, una nova
llengua, un nou país… Tenia diverses ofertes d’aquí i vaig acceptar la que jo creia que era més adequada per mi.

Com està sent la teva experiència a Anglaterra? Et va costar adaptar-te?
Molt positiva, i adaptar-me em va costar menys del que m’esperava. Venia amb una base d’anglès que és la que t’ensenyen a l’escola. Però molt bé, de seguida vaig agafar un professor i ara ja parlo molt bé l’anglès. A vegades el que costa més són els horaris, aquí dinen i sopen molt d’hora, i agafar costums diferents. Sobretot amb la família perquè sóc molt familiar, m’agrada molt anar amb la meva filla a tot arreu. Són situacions diferents, però l’adaptació ha estat molt ràpida. Per la part esportiva, el futbol és molt diferent, no té res a veure amb el futbol espanyol. És molt més físic, amb més contacte… I tinc la sort de jugar en un equip on intentem jugar a futbol, així que és una mica més fàcil.

Què vas pensar quan vas acabar el primer partit amb el Wigan?
El primer partit va ser contra el Reading, vam empatar a dos, i el gol final va ser gràcies a un salt que vaig fer i que amb un cop de cap vaig deixar-la perquè un company acabés amb el gol. Va ser un sentiment una mica estrany perquè, com he dit, el futbol aquí és diferent. Jo no coneixia el futbol anglès, és de molt contacte, pràcticament no et xiulen les faltes, els defenses fan de tot i mai és falta. I és complicat. Has de tenir paciència. Jo sempre n’he tingut molta, s’ha de ser molt constant. És qüestió d’anar-ho intentant, de seguir treballant i d’adaptar-se a aquest futbol que és completament diferent però que pots jugar-hi tranquil·lament.

En una entrevista a Mundo Deportivo vas dir que et consideres un “proletari del futbol”. Per què? Encara et veus així?
Això ho vaig dir quan era a l’Alcorcón. Jo no em considero un crack, no em considero un jugador fora de sèrie perquè no ho sóc. Em considero proletari perquè m’ha costat molt arribar fins a on sóc i he hagut de treballar moltíssim. He hagut de deixar la família, els amics, la casa… Jo sóc fora de Vic des dels 10 anys, quan vaig començar a fer vida a Barcelona. Per mi el futbol és un treball constant, del dia a dia. De donar-ho tot a cada partit, a cada moment, a cada entrenament i a cada situació. Per això em considero un proletari, perquè no sóc aquell crack que per quatre bicicletes o per quatre controls demostra com de bo és. Jo ho demostro a través del meu treball, d’una assistència, a través d’insistir cada dos per tres i de seguir treballant. Aquests són els meus factors i per això em considero així.

Tens el compromís de jugar amb la selecció catalana si et convoquen?
Vaig anar-hi per Nadal i vaig marcar un gol. De fet, el meu compromís és màxim, com la majoria de catalans. A vegades tenim un problema: que barregem política amb esport. I això és el pitjor que es pot fer. Si algú vol seure un dia a parlar de política ho podem fer, però crec que quan parlem d’esport, hem de saber diferenciar les dues coses. Són completament diferents i no tenen res a veure. A més, aquest moment que viu Catalunya, es viu més en la societat
que en el propi esport. He estat molts anys jugant a Espanya, i el respecte que tenen els futbolistes cap a Catalunya i el futbol català és molt gran. A vegades no es té aquesta visió, però el respecte que es té per Catalunya des del món de l’esport és molt gran. En aquest sentit, no hi ha cap problema.

Ara, aquest futbolista vigatà, té l’oportunitat d’ajudar al Wigan a complir les seves aspiracions amb els valors que l’han portat fins aquí: la constància i l’esforç.

Publicada a la revista Onze Metres

You Might Also Like

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari