Premsa

Màgic Andreu: “La màgia no és només l’escenari, és la vida real”

3 de maig de 2016
Màgia i humor. És una bona combinació, oi? Amb aquest còctel el Màgic Andreu i la seva filla Joana seran els encarregats de cloure la primera edició d’Una Tona de Màgia, el festival internacional que convertirà Tona en la capital catalana de la màgia durant aquest cap de setmana.

 

Com el Màgic Andreu decideix dedicar-se a la màgia? I tu, Joana, quan puges al vaixell?

Màgic Andreu: Tot va començar l’any 79, amb 31 anys, per un amic que em va fer un joc. Llavors jo era ensinistrador de gossos als estius i, quan queia la primera nevada, feia classes d’esquí. Vaig flipar amb aquest joc i, de cop i volta, m’hi vaig dedicar. Al principi feia coses que agradaven a un perfil de gent més gran, que entenia què feia i què deia. I, poc a poc, vaig anar fent televisió.

Joana: Jo vaig començar de casualitat. Tenint un pare mag, la passió per la màgia es podria haver despertat més d’hora, però ha estat bastant tard. Després d’estudiar Turisme, vaig treballar en hotels i durant un temps vaig ser animadora turística. Quan tenia 23 anys, ho vaig deixar i vaig començar a ajudar el meu pare. De cop i volta, ja feia més coses en petits grups, i vaig descobrir que m’agradava la sensació de fer això i que tam-bé li agradés a la gent.

El Màgic Andreu és el primer il·lusionista del país en el gènere de ‘màgia còmica’. Com se li va acudir fer aquesta relació?

MA: De fet, va ser casua-litat, la meva personalitat i el meu perfil de bromista i divertit es va afegir a la màgia. Tota la vida he estat així. El Màgic Andreu ha estat improvisació, molt estudi, molt conscient… He passat la màgia per davant de tota la meva vida, i això m’ha anat bé. He perdut algunes coses, però n’he guanyat d’altres.

Quin és el millor moment de la seva carrera professional?

MA: Els Jocs Paralímpics, quan vaig fer desaparèixer la Petra davant de 70.000 persones. Crec que va ser el moment més bèstia, passant amb la moto per tot l’estadi. Això va ser la culminació, no es pot arribar a una cosa més gran.

I què n’extreu de tots aquests anys? Joana, quina és la teva visió pel futur?

MA: Que puc ser feliç amb gairebé 70 anys. La màgia ha estat una filosofia de vida i he viscut la màgia com una forma d’entendre-la. Per a mi la màgia no només és l’escenari, és la vida real. Considero que he tingut moments molt durs en la meva vida i la màgia m’ha salvat. També n’he tingut de molt bons i tot ha estat gràcies a la màgia. Només puc donar les gràcies.

J: Penso que ara és un moment de molta força pel món de la màgia. Hi ha mags joves que l’han modernitzat i d’altres que continuen amb la màgia clàssica, que és preciosa. La màgia està en un continu procés d’evolució i innovació. Penso que té un futur molt bo, és un art que agrada molt i que encara segueix sent una mica desconegut. Tot allò que té misteri i que sembla impossible atrau molt a la gent. L’efecte sorpresa encanta.

Com ha canviat la figura del mag al llarg dels anys? Tothom pot ser-ho?

MA: Tothom pot aprendre a fer un truc, però una cosa és ser mag i l’altra ser màgic. Què vol dir ser màgic? Cal tenir una personalitat, ser follet, ser artista, generós amb la gent i divertit. El joc és un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració. Jo crec que ser un màgic complet és molt difícil i arriba en poca gent. Però fer un truc i divertir, ho pot fer tothom.

J: A vegades et diuen: per què Màgic Andreu i no Mag Andreu? Perquè pensem que mag és “em poso el barret de copa i vaig a fer trucs”. En canvi, màgic és el que ets i que formes part del món de la màgia.

MA: M’hagués agradat ser un ésser ficat en el món de la màgia. Per això Màgic.

Per tenir èxit, cal que un mag surti a la televisió?

MA: Per tenir èxit no, però per assolir-lo amb més rapidesa, sí. Només hi havia dues televisions quan jo vaig començar i era molt fàcil que et veiessin. Ara cal ser molt bo, sortir en un programa estrella i que et vegi tothom. Ajuda? Si ets bo, sí. Si ets mediocre, et talla el coll per sempre. És molt problemàtic.

La màgia es troba en un segon pla respecte altres espectacles? Per exemple, els monòlegs, que ara estan molt de moda…

MA: Hi ha molta gent a qui no li agrada la màgia o que en té un mal concepte. Jo he de dir el que penso: hi ha mags molt dolents. Hi ha gent que es posa una armilla, va a una botiga de màgia i ja es creu que és mag perquè sap el truc. Llavors, és clar, la gent se sent enredada. Això ha fet molt mal a la màgia, per això està en un lloc inferior del rànquing. Però, a partir d’una línia, està molt amunt, malgrat que la gent demana molt nivell. Tot i així, Catalunya té uns grans màgics. Simplement és la facilitat que té la gent per entrar al món de la màgia.

Quina influència tenen les noves tecnologies en la màgia? És més complicat mantenir els trucs en secret?

J: A vegades he fet algun espectacle de màgia i sento algú que diu: “això ho miro després al Youtube”. Però penso que no ens hem d’obsessionar amb això i que no ens ha de fer mal. Per exemple, la dona tallada de tota la vida. Tothom sap que no està tallada i no hi ha gaires opcions per saber com es fa. Tot i així, quan es fa bé, tothom diu “Oh!”. Es tracta de fer-ho bé.

Què us sembla la iniciativa del festival de Tona?

MA: Boníssima, s’hauria de fer més i a més llocs. Un ‘olé’ per l’alcalde i per la gent que ho ha organitzat. És una forma que es mogui la màgia i per fomentar la cultura.

Quin ressò pot tenir el certamen pel món de la màgia?

MA: El que ha de tenir, molt gran. Tona s’ha de consolidar com un dels llocs més importants del món de la màgia a Catalunya. Com a referent del primer festival continu.
J: La continuïtat és el més complicat.

Quina valoració en feu de la programació?

J: Hi ha diferents tipus de màgia: còmica, grans il·lusions, mentalisme… Està bé que el públic vegi en cada mag una màgia diferent. Si posessin tres mags còmics seria pesat pel públic, en una gala hi ha d’haver diferència entre un i l’altre.

MA: En altres llocs d’Espanya no hi ha ni la meitat de la bona programació de Tona. Hi ha mags que són primers premis del món i que a Suïssa, per exemple, cal pagar una entrada caríssima per veure’ls. Això és un luxe.

L’altre cara del màgic, la vessant més solidària. En quin punt es troben els seus projectes?

Jo visc cinc mesos l’any a Nepal, però a partir d’ara aquest projecte el deixaré acabat. Es tracta d’una escola a qui ajudo, està en marxa, i des d’aquí es pot ajudar molt bé. I els dijous vaig a la primera planta d’oncologia i hematologia infantil de la Vall d’Hebron, amb els nens que tenen càncer, leucèmia i tumors cerebrals. També tenim una botiga solidària al carrer Villarroel 204, on tots els diners que surten d’allà es destinen a això. I, sobretot, el 50% de la meva vida és a Barcelona, que hi ha moltes coses per fer.

Entrevista publicada al Nº 727 de la revista MésOsona

You Might Also Like

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari